Quan ja van ser uns quants, n’Estanislau digué:
Bernardo Cortés Maldonado
El mític cantant en el qual està basat el personatge del Palomino.
Als lletgistes ens encanta! És brutal!!
P.C. (Per Cert): Sobretot fixin-se en el tros de "Pues yo te quie, e-e-e-e-eroo"
"A-la-la-lai, la-la-lai, la-la-lai..."
Paraula del dia: "Tòrax"
8 comentaris:
Declaro obertament que ESTIMO (e-e-e) aquest home. Per ell seria un fill, un nét i un president de club de fans.
Americanes Llef! Ja!
I la cara d'assombru que foten els dos jovenets quan els canta al darrera?
Això de trencar la veu "a lo Serrat" és genètic del lletgisme? No veig què hi guanya en dir te quieEeEeEeEe...eEeEero! en comptes d'una d'un "te quiero" tan llarg com el cutrisme ho permeti, però amb timbre i volum constants!!
La ubicació de la frase "als lletgistes ens encanta" ve com a significar que els estruciformes acatem el que surt aquí a la webíblia...!? Si és així, em sublevo ara mateix, m'autonomino! prou-prou-prou!! he dit que PROU!
Personalment això em supera de llarg, diria (espero no equivocar-me) que el meu nivell mental no pot arribar tan avall.
Amb carinyo, però xafem-ho tot!
Doncs jo voldria ser qualsevol de les senyores de públic.
Sr. Verdet, li prego saludi al públic com en Bernardo quan acaba la cançó.
Merci.
Senyor Verdet, ha tornat a tocar-me la fibra sintètica de l'interior de l'americana amb un document musical que hauria de ser mostrat a totes les escoles, per així il·l·l·lustrar les pràctiques de l'assignatura de "Educació pel lletgisme II".
La imatge d'aquest home és una de les meves imatges televisives de la infància, i mai oblidaré la vegada que el vaig poder veure en viu tocant la seva guitarra enorme en una terrassa de les rambles de Barcelona.
BeEeEeEeErnaAaAaArdoOoOoo, t'estimem!!
P.S: Molt honorable Sr. Albert Pebràs, no desesperi: els camins del lletgisme són complexos. Quan la seva reconversió hagi estat completada es preguntarà com ha pogut viure fins aleshores sense les pel·l·l·lícules de'n Pajares i l'Ozores o les cintes amb reculls d'acudits de Barragán.
Re-escoltant-ho de nou (re i de nou?) amb un pèl més de carinyo, es pot assimilar al del currucucú, el del "voy a ser mamá y tu serás papá" o els del centre de gravetat.
És subdesarrollisme en versió peninsular; deu ser que la proximitat augmenta la vergonya aliena, però el senyor és simpàtic i s'implica en la cançó, s'hi emociona.
Els recomano visionar tots aquests vídeos que han anat apareixent per aquí un darrere l'altre, bàsicament per l'estat en què es poden quedar després.
PSD: el del currucucú és brutal!
Aquest senyor em provoca tendresa... (ep, tendresa ben entesa eh).
A més, el vestit blau que porta fa joc amb els seus ulls elèctrics.
Vaig coincidir, ja fa uns quants anys, amb en Bernardo. Va ser després de samparme una paella (sense llamàntol)en un dels xiringuitus que hi havia a la Barceloneta abans del tema portolimpiquès. S'acostà a la taula on érem una colla d'amics, i rascant la guitarra amb un sol dit ens deleità amb el "Amapola, lindísima amapola". En acabar la interpretació em vaig aixecar per obsequiar-lo amb vint durets. L'home es negà a acceptar el donatiu, i amb el seu somriure desdentegat va exclamar "Yo, el gran Bernardo, no canto por dinero, canto por el Arte y por el sentimiento" i tararejant una altra cançó va desaparèixer tal com havia vingut.
Una reverència, per vós Maestro Bernardo.
Publica un comentari a l'entrada