Deixa la teva opinió del disc
"Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest"
escrivint un comentari aquí sota.
escrivint un comentari aquí sota.
Quan ja van ser uns quants, n’Estanislau digué:- Vosaltres, fidels camarades, heu de tenir un nom. Us direu "Els Fiambreres Bup-Bup”.
Llavors un d’ells digué:
- No seria millor “Els Cantimplores Marramiau”?
I n’Estanislau, segur d’ell mateix li contestà:
- No. Seria un nom fatal per un grup.
I tots s’abraçaren contents i joiosos i ja està.
(Chuck Norris, capítol 7, versicle 3)
_______________________________________________________
dimecres, 28 de desembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
19 comentaris:
Aquest disc és el futur de la música q no s'estudia, la música q té gust de beixamel i q no cal tenir bon paladar, o bon timpà per sentir q la pell s'et posa de gallina escoltant-la, és el futur d'un estil q recuperarà el català com a llengüa amb la que expressar-se cantant sense que et comparin amb grups patetics com aquell duo, com es deien? en Lax i en Busto no? Aquesta música farà q a cada artista s'el posi al seu propi sac! Gràcies Estanislau!
Estic escoltant Rodolfo i m'encanta: la melodia em recorda a aquelles cançons dels 50 italianes. És preciosa, i el tema boníssim: un gos que penses tenir (o no). Quina elegància que gastes, feta d'una barreja d'ironia-tendresa-humor fresc, acomanyada d'una qualitat i originalitat musical que no és tan fàcil de trobar. A mi m'ha ensenyat moltes coses (musicalment). I m'emociona, i em fa riure. Voldria ser un lemur em desmunta: el contrast de la tristesa del principi i frases com i és que no sé què collons fan", o el tristíssim final: "i així és lanostra història"...Quan encara no ho he superat, em surts amb el Fluimocil. Una passada.
Rectifico el que he dit sobre l'elegància.Encara t'enfadaràs. Volia dir que no, que no ets gens elegant. Ho sento, però no pots fer-hi res. Hasta el blog, no és prou lleig!No és un blog llegista? Té elements lletgistes, però es queda curt
Estanislau Verdet. Cantautor-persona, cantautor-cosa, cantautor-objecte, cantautor-món. Poden ser adjectius per qualificar o per aproximar-nos al cas Verdet. El seu disc ens remet a un món paral·lel molt ben trabat, amb gran coherència dins d'una suma caòtica que mereix l'atenció del qu escolta. Hi ha un món Verdet que s'expressa amb unes imatges pròpies que, per qui no viu dins del globus verdetià, resulten incompresibles. Visitar l'univers Verdet esdevé un vici. Sempre et preguntes per el seu corpus simbòlic, la veritable importància del zel d'un llamàntol, sense anar més lluny. A nostre país hi ha una tradició de cantautors paral·lels (des dels 60's de Pau Riba, passant per els 80's d'Albert Pla o els 90's de Puntí o Portet) i és en aquest corrent on es banya el fenomen Verdet (com passa en la literatura de Pujols, Trabal o el mestre Foix). Hi ha una cosmologia Verdet, cançó a canço, amb joguines i artefactes andròmics, un espectre àuric que viu per ell mateix. El fil (filaberquí?) de Verdet porta d'un món particular en acció al costrast amb la part lletja de la vida (la sustància mateixa del lletgisme és la normalitat absoluta en el cas Verdet). El disc s'articula en format electroacustic, la vocació orgànica i astera salta a la vista, el fa més directe, més vital. Els arranjaments formen part de la remor incessant de la cambra inaccessible on resideix Verdet. Verdet: l'home, la cosa, la idea. Estem davant d'un enigma i això és garantia d'art majuscul en temps de pautes i productes mistificats i d'imperi de la cosa trivial. Res més lleitg que el lletgisme. Però lleitg significa una altra cosa. Els conceptes tradionals, les construccions verbals estan alterades. Existeix un idioma Verdet i, per tant, una cultura que vola a la seva bola. Escolteu-lo més, jo ho faig al cotxe, a les 7 del matí, amb la vista perduda a la carretera de Mataró, amb les platges desolades a la dreta i la merda més lletja de les merdes que m'acompanya en un paisatge espectral i derruit. Allí la música i l'espectre de l'Estanislau pren forma com un objecte volador no identificat.
Prometo portar a l'autoràdio amb cd del meu vetust citroën les corrandes del mag Verdet. Estic bastan d'acord amb el que diu el senyor Pagès de la ràdio. Per quan una versió francesa del disc?
Sense parlar de la qualitat de la producció més que per deixar constància de la seva professionalitat, he de dir que aquest disc emociona, fa riure i somriure, enganxa i distreu a molta gent. Tanta com persones l'hagin escoltat.
Perquè sense endinsar-se en refleccions sobre l'exterioritat i les aparences en el que s'aguanta el lletgisme, simplement es pot dir que està molt ben fet. Que aquest personatge, aquesta persona de nom tan lleig (esclar) és natural. Està viu i no se'l pot enganxar per enlloc i tot té un aire incoherent, humà.
Les lletres no són lletgistes. Les lletres són fetes amb pachorra, amb llibertat absoluta de moviments que trepitjen terrenys molt diferents. M'encanta "Ni tu ni jo", per exemple, és una cançó molt tendre, la lletra és simplement senzilla però complexament real. "M'agradaria ser un Lemur" també és una de les lletres que més lliurement explica, mentre que "beixamel i mató" és una anarquia (en el bon sentit, l'original). El bon rollo casolà i de família internauta de "Yamshes en escabetx" és la millor propaganda per aquesta pàgina web, tot un honor pels que hi surten anomenats.
De no gaire en el fons, la necessitat de música que entra sense rossar per enlloc, és despertada escoltant aquest disc, perquè no són quatre cançons entaforades en un CD. És un personatge que s'entreveu entre lletres lliures i cançons enganxoses.
Senyor Verdet, espero el disc en mp3 per seguir-me enlletgint.
Senyor Verdaixallvé, li faig aquesta critica, petita i concisa pro ni molt menys carregada de càrregues de profunditat (blabla):
Disco pluscuamperfecto a la vez que leve, ligero (cual vitalínea) de cascos y líbero, "una joya de la temporada!" diguè la peixatera del mercat de santa caterina.
Castellano lleig? No home no,
salut (i faci's un myspace bonhome ;)
Ll.
Felicitats Estanislau! no ens coneixem , pero jo sí al teu germà i m'ha comentat lo de la teva pàgina i lo del lletgisme (cosa que desconeixia com a moviment artístic). Ahir vaig estar navegant pel teu mar en escabetx i t'haig de dir que m'ha agradat, té gràcia! Encara no he escoltat el disc, però espero fer-ho aviat.
Molta força en el teu projecte!
Benyoguht Sr. Estenislau,
fou acte de joia!! "Pura beixamel"!
Bones orfindules per les diástoles!
Encarnat de passar per aqui
... de nou
Atundriment, (calvo claro!)
Edgard Miró rebatejat per "nostrusenyor" com a "Miri Miri"
El disc el trobo genial. Lleig?, Lletgisme? Potser jo sóc part d'aquest lletgisme perquè m'agrada. M'agrada trobar diferents estils, m'agrada notar-hi influències, m'agrada la ironia que gasta. En definitiva m'agrada perquè n'hi ha que em fan somriure, n'hi ha alguna que m'aixeca la camisa, d'altres que fan posar la gallina de pell, i alguna que fins i tot m'arrenca la llagrimeta. Ara, això del llamàntols, les zebres en zel, els escrots, etc....aquí no hi entro!
vostè ha fet un disc molt bonic, m'agrada el color plata de la seva superficie y sobretot m'enbadala veure que cuan el gires segons des de on li dona la llum es veuen un munt de colors ben bonics, sembla un arciris... suposo que vostè deura tenir l'olla del final...
Si senyor un disc molt bonic,com que m'agrada tant i a mi m'agrada compartir crec que el repartire als meus amics, als meus pares, a la familia i perque no a la gent del carrer que es mareix escoltar-lo, no toba senyor Vallvé?
Aquest disc es com, com, el primer rajoli de vi que s'escapa de la bota, enorabona señor Vallvé... Pero recordi que encara ens deu un dinar per tal de celebrar tan esperat succes!
Despres del dinar si vol li dire si es millor el mejar o la seva musica...
Enorabona!!!!!! (duia una h intercalada enorabona, oi?)
Ep Llamàntol! M'escabetxo intensament en sentir aquestes bretolades tan encertades! Felicitats! Està molt ben aconseguit. Amb el teu permís i consentiment ho esbombaré. Coi, estic més esmaperdut que un lemur en conserva...He descobert que parlem un llenguatge semblant i tenim unes reflexions tb semblants... m'he de preocupar? Mmm un dia m'agradaria veure com fas tot això... snifsnif...Reason? Apa, sort...i endavant!!!
Potser no caldria precipitar-se i comparar-lo a grans genis com Pla o Puntí.
M'afalaga veure que tens tanta gent donant suport (jo també ho faig, sens dubte)però m'agradaria no fer volar coloms abans d'hora.
El lletgisme ha de tenir un perquè, em faria mal pensar que no és res més que una altre manifestació del que alguns sabem: anar en contra de tot està de moda. Em faria mal pensar-ho.
Per cert...per arribar al nivell de Pla o Puntí tampoc cal que et droguis tant com ells, la genialitat ve per una altre banda.
Dic tot això ´després d'haver sentit i resentit totes les teves cançons i d'haver llegit i rellegit els escrits previs tals com aclariments del disc, biografia, etc...
Espero que el lletgisme tampoc sigui una mera excusa per fer-ho tot malament, no?
Si et dic tot això es per assegurar-me que abans d'admirar-te com a "cantant" (m'agrada més la vessant pictòrica potser) podré admirar-te com a persona.
Veig que tu també tens el son canviat...deu ser cosa de les noves generacions.
Totalment a favor del teu últim comentari, l'important és fer el que a un li agrada en aquesta vida i divertir-se, i si a més a la gent li agrada i guanyes uns eurillus tot això que tens de més. Veig que defenses el lletgisme amb motius i això m'agrada. Tenia por de quedar corferit en pensar que no seria així (no hagués sigut el primer cop). En aquests temps que corren però és facil passar del lletgisme al frikisme i això també espanta; si més no el frikisme caspós.
Salutacions cordials a en Pau i l'Estanislau
AQUEST DISC ÉS UN CAGARRO
Una fantàstica, equilibrada, convençuda i esplendorosa tifarada, i, com a tal, fruit d’una necessitat tan trascendental i estúpida com vital. Parlem, però, d’un excrement entre excrements, de la millor merda entre la seva espècie, d’una deposició virtuosa i orgullosa en la seva autoconsciència.
Tan delicada defecació és filla d’una menja que, amb la intuïció i l’habilitat d’aquell qui tria, remena i combina la millor matèria primera al mercat, s’ha preparat amb la perícia i la creativitat del cuiner experimentat, i degustat amb la il•lusió i la sensibilitat de l’afamat que mai va curt de teca.
Encara no satisfet, decideix ajornar el punt final, i aquí és on rau el punt d’inflexió en l’espiral que es menja la cua, ja que quan tens el judici, ingènuament esmolat, a la punta de la llengua, descobreixes que la repetidament esmentada cagarada descansa sobre el que podria ser el mateix plat on s’hi serveix la abans descrita senzilla exquisidesa.
Tenim doncs, que com en aquella endevinalla de portes bones i porters mentiders, la solució està en reunir la una i la contrària, així com en evidenciar gustosament que davant la falta de pretensions i el saber fer no es pot al•legar altra cosa que la manca de coincidència en interessos i inquietuds.
En qualsevol cas, s’ha de reivindicar la nostrada figura del caganer, tan fèrtil, tan perenne, i rescatar-la d’entre la molsa o de darrera la caseta de suro, agraïr-li la feina (ben) feta i per fer,
cal recordar sempre que si caguem i ens “caguem en” és perquè la merda forma part de nosaltres.
El pupurrí de " Un que tan llest és tonto i un que de tant tonto és llest" és un gran "cagarro" admirable i sense afany de grandesa, conseqüència de tota la merda que rebem i expulsat després de la digestió d'un bon àpat de coneixements. M'encanta.
Ets gran, cabró. Cabró e el mal sentit, evidentment. Sóc en jaume ribell, d'euripidis & his tragedies. Si no em coneixes ja em coneixeras. I si no, tampoc et perds res de l'altre món. He vist que toques a Vilanova (del Vallès) el 25, espero poder-m'hi passar, està al costat d'on visc (Parets -del Vallès, per descomptat-). I si no m'hi passo, ja ens trobarem per algun lloc, perque et vull fer una proposta (naturalment deshonesta).
Tu faras coses, que deia me àvia.
Ets molt bo. Que lo sepas.
Bé, jo no tinc ni idea de música, no sóc de música sino de teatre... i normalment m'avorreixo sobiranament a qualsevol concert perquè m'hi falten personatges, argument, moviment, sorpreses. I perquè molts músics són "depressive self-absorbed hippies" i no saben comunicar-se amb el públic.
Però he disfrutat el vostre concert d'avui a la Farinera COM UNA ENANA! Oh què bé ens ho heu fet passar! Funcioneu com la plastilina a la classe de P-3! Ara m'he passejat pel vostre bosc de blogs i myspaces i m'he rigut molt! Sou genials, m'encanta la vostra creativitat desacomplexada, i crec que és el camí. De fet m'heu recordat a La Quadra Màgica, que fan com l'Estanislau però en teatre, i q evidentment resulten interessants i alliberadors...
Us desitjo moltes pellofes i butllofes garroferes i cristalls, ciris i talls.
Matons,
Adriana.
PD- Si vull fills de l'artista o una cita a cegues amb Ramon l'Equilibrista... on he d'anar?
Publica un comentari a l'entrada