Últimament algunes àvies es tallen el sarrell de manera sospitosa.
I no deixa de ser una estranya sensació que em du sempre a pensar en llepafils agnòstics per cap d'any.
Crec que una bona solució seria que, com a societat, aprenguéssim a com-viure amb aquests petits éssers descolorits amb incrustacions de nàcar darrera els narius posteriors de l'àncora esquerra.
Sería plusquamperfecte si cada sub-especie que habita aquesta ciutat aconseguís per una banda sentir-se com si una morsa xerraire li hagués regat les plantes per sorpresa sense avisar ni a la veïna geperuda de sota i per l'altre no tenir aquella sensació de "vull apoderar-me de l'astuç siamesa (de color Josep-Antòn que pixa nectar de préssec les nits de lluna buida) del profilàctic del 3r 2a".
Però tots sabem perifràstiament que és U-tòpic intentar aconseguir Gas per a tots els encenedors encefalogràfics.
Algun dia prendrem Xocolata amb Xurros.
Es-tan-i-slau Ver-det. (Is-So-&-Lent See-mort)
Quan ja van ser uns quants, n’Estanislau digué:- Vosaltres, fidels camarades, heu de tenir un nom. Us direu "Els Fiambreres Bup-Bup”.
Llavors un d’ells digué:
- No seria millor “Els Cantimplores Marramiau”?
I n’Estanislau, segur d’ell mateix li contestà:
- No. Seria un nom fatal per un grup.
I tots s’abraçaren contents i joiosos i ja està.
(Chuck Norris, capítol 7, versicle 3)
_______________________________________________________
dimecres, 14 de desembre del 2005
Jo ploc, tu plous, ell plou
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Això explica la condemna de les energies no-renovables,
clar.
o no.
pro si.
P.S: La foto es podria titular: "tienes caspa?"
Vostès, apreciats amics, haurien de mirar de no barrejar tants medicaments.
M' apunto, sense dubtar-ho ni un moment a lo dels xurros amb xocolata calenteta.
Cordialement,
-Escargot
Amic Cargol, (mai hauria pensat que diria aquestes dues paraules juntes i que tinguéssin sentit).
Em temo que el problema és l'invers. No en prenem de medicaments El Pau Vallvé i jo i potser aquest és el problema.
Però sincerament crec que en Pau Vallvé no pren medicaments perquè existeixo jo. Jo li trec tota la merda de dins (ell era un artista seriós amb massa lletgisme reprimit dins fins que vaig apareixer jo. Ell em va crear, com a medicament. i li està anant be, jeje).
Bueno Sr. Cargol, ara sóc el Pau, no faci cas ni es deixi impressionar, no estic malalt, és nomes un joc.
Apa!
Realment patim tots plegats, com diu l'amic Marduix Gebrat (mon petit chou) d'una irreparable esquizofrènia...
Encara que vos, Estanislau, us n'emporteu la palma! I és que ni tan sols dissimuleu!!
Mon dieu! Ja no sé si som tres o sis...
à vous et enchantée,
Violette
Com mes serem mes riurem, o no.
Tiu, estàs molt penjat!!!
Buscava una recepta per fer una beixamel(per a afegir a unes gambes, musclos, cloïses i espàrrecs triguerus, ofcors)i m'ha sortit això al guguel.
Clarament, ma tocat els collons el tema de fer-se el lletgista amb aquesta imatge de neng martini fent-se una palla. Això està més tronat que la Carmen Sevilla. Fa més de 50 anys que alguns pijos ja jugaven amb el llenguatge... i es feien els tremendos
Això del lletgisme pot ser molt bonic però si no tens safata...?
és com voler caregar aigua amb les mans...
Ser lleig amb el llenguatge u fa un xavalet de 8è degebé... per a ser lleig amb les idees san de tenir collons de suicida o... directament estar pirat. La resta eés estar-se encantat mirant-se al mirall i mirar lu cullunudament de tremendu ke sóc i ke guapu ke em poden trobar algunes tòtiles i lu molt ke cardaré amb la imatge que dono...
Ke burro kets!
Moltes gràcies!!
Ets la primera persona que ho descobreix!!
Això del lletgisme és una farsa dona!
Una crítica de la crítica.
Una mofa d'aquest "anar contra-corrent" a lo "soy guai i especial"
Però be, veig que no s'entén i sembla només que em quedi a mig camí.
Potser perquè ho faig ambigu, per fer caure en el parany.
Però be, tan se val, si no t'agrada no cal que ho miris.
Bon Nadal.
Publica un comentari a l'entrada