El dissabte vaig tenir la sort de veure a Pau Riba acompanyat pels Mil Simones a la plaça Rovira dins la programació del Festigàbal i vaig disfrutar com un cacauet eunuc, tot un aconteixement.
Després al carrer Verdi vaig poder veure (per fi) els grans Kabum (grup de percussió on hi toca, entre d'altres llenguados i escalopes, el teclista dels Cantimplores Marramiau, la banda que acompanyarà l'Estanislau Verdet en els seus concerts)
Diumenge vaig tornar a la plaça Rovira amb moltes expectatives (abans pectatives). Ja feia temps que per moltes bandes m'arribava recomanat el nom de Cabo San Roque. I tenien raó, vaig quedar astorat (fet astora). Entre la sonoritat del grup, els instruments naïfs i fets per ells que fan servir, el bon rollo que es respirava a l'escenari i el repertori que gasten van aconseguir el que casi mai em passa, que és la necessitat d'anar a parlar amb ells per felicitar-los, comprar-los un disc, regalar-los-en un de meu i, el que és més fort, que porti 3 dies escoltant el seu disc sense parar. Gràcies! (Rio Bravo és lo màxim).
Dilluns hi havia l'esperat concert dels Se Atormenta Una Vecina, els grans horteres/malalts del disco-funk/amics/integrants (la majoria) dels Cantimplores Marramiau. L'esperat concert dels Se Atormenta resulta que era esperat per molta altra gent i, tot i ser el d'ahir un dels millor concerts de la banda, va ser també un dels més incòmodes. La quantitat de gent que s'hi va acumular va desbordar el carrer Mozart. Però com sempre els Se Atormenta Una Vecina van estar estel·l·l·lars, magnífics, impecables. El millor grup de versions ballables de hits històrics, sens dubte. Una de les bandes del moment.
I avui dimarts he dinat espaguetis.
Quan ja van ser uns quants, n’Estanislau digué:
Aquí, sota el replà de l'escala,
