Quan ja van ser uns quants, n’Estanislau digué:- Vosaltres, fidels camarades, heu de tenir un nom. Us direu "Els Fiambreres Bup-Bup”.
Llavors un d’ells digué:
- No seria millor “Els Cantimplores Marramiau”?
I n’Estanislau, segur d’ell mateix li contestà:
- No. Seria un nom fatal per un grup.
I tots s’abraçaren contents i joiosos i ja està.
(Chuck Norris, capítol 7, versicle 3)
_______________________________________________________
dissabte, 7 de gener del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
oh gran llamàntol que estàs ara en zel, rigui despentinat el vostre escrot...
Deixi'm que resti als seus peus, sense res a dir, només contemplant la seva gran magnificiència i el seu ús extraordinari de la paraula.
Nota: que es noti que això no és ser un "pilota", al final Ell (oh!) ens ha tret els llimbs dels nostres mals sons, Ell quedarà embalsamat pels segles dels segles (amén, i mai tan ben dit) sota una llosa de marbre que pesa un colló de mico.
I què més voleu?
Marduix Vull-anar-al-cel
si, és la meva oració de cada dia.
Els dies que em porto massa be n'haig de resar 10.
Això si, si em creuo pel carrer una àvia sense serrell, em veig obligat a rezar 10 col·legiats descalços i una sinalefa.
merda! he desvetllat la identitat del marrameu miau-miau! m'he oblidat de canviar el nick!!!
Bueno, tan per tan = tan al quadrat
Publica un comentari a l'entrada